Una llengua de plom, de Francesc Serès. Quaderns Crema.
i per això vinc avui, juliol, per collir aquest blat que vaig sembrar damunt les vostres tombes, en terra fértil del riu que vaig pujar fins aquí dalt per enterrar-vos, jo, que després de tant de temps començo a anar coix.
La Vall es una terra erma, plena de fantasmes, d´històries que revel-len un passat dur i cruel del que tothom ha fugit i on només resten remats de gossos salvatges. Aquest microcosmos és l´escenari d´aquestes narracions que donen testimoni d´un món en descomposició que fins i tot es resisteix als cartògrafs, de fotografies i vides d´un passat cruel, d´històries personals que queden soterrades en la pols i l´oblid, d´exiliats que retornen, de cicles que es repeteixen des de la nit dels temps i que ara ja semblen esgotats.
Cap lloc no s´assembla a cap altre perquè no conté les mateixes paraules, perquè no fa d´escenari de les mateixes històries. Tota semblança es perd en la traducció, res no es pot traduir.
I tot plegat narrat amb un llenguatge molt propi. És el llenguatge sens dubte el que mes m´ha impressionat d´aquest llibre. Perquè de fet no deixa de ser en part el seu veritable protagonista: la búsqueda d´un llenguatge capaç de donar testimoni d´un món que fins i tot es resisteix a ser descrit, a ser narrat.
Ara aquí sol, en la meitat del cami de la meva vida, en la emitat del cami que en mena a casa, la dreta via al mig d´aquest no-res que
m´és donat com únic aixopluc, em sento plé com si tot el tram
m´omplís de fets i llocs que només contenen paraules, com si una narració m´hagués fet seu, car tot cami és reblert de paraules, de paraula.
La fotografia és d´un paisatge dels Monegros fotografiat per Fernando González Seral, propers per tant al Saidí natal de Frencesc Serès i que em va venir de seguida al cap en llegar els paisatges descrits a Una llengua de plom.
No hay comentarios:
Publicar un comentario